Reflexions · Intel·ligència artificial i persones

L’ empatia no sempre necessita paraules

Una conversa silenciosa amb l’Estel, la meva Westie, i una pregunta sobre el futur de la intel·ligència artificial.

Un West Highland White Terrier passejant per la platja; imatge il·lustrativa, no és l’Estel

Una reflexió personal sobre el llenguatge, la connexió emocional i els límits de la IA.

L’altre dia, mentre passejava per la platja amb la meva gosseta Estel, una Westie que ja té una certa edat, va passar una cosa que em va fer reflexionar.

No parlem el mateix idioma. De fet, ni tan sols fem servir paraules per comunicar-nos. I, tanmateix, ens entenem.

Hi ha connexió. Hi ha sentiments. Hi ha empatia.

Hi ha mirades que ho diuen tot. Petits gestos, silencis compartits i una manera d’acompanyar-nos que no necessita cap explicació.

Potser als qui convivim amb un animal aquesta sensació ens resulta familiar. Jo, sens dubte, estic convençut que l’Estel i jo compartim alguna cosa que va molt més enllà de les paraules.

Un passeig amb l’Estel i una pregunta inesperada

Durant molt de temps hem atorgat al llenguatge un paper central a l’hora d’explicar la consciència, la intel·ligència i la nostra capacitat de comprendre els altres.

Però aquell matí a la platja em vaig preguntar si no estàvem barrejant coses diferents: parlar, comprendre, sentir i establir un vincle.

Perquè una cosa és poder explicar una emoció amb paraules i una altra de ben diferent és experimentar-la o reconèixer-la en els altres.

Necessitem paraules per sentir empatia?

Em van venir al cap diverses preguntes que, per senzilles que semblin, tenen molta profunditat.

És que un nadó, que encara no domina el llenguatge, no té sentiments?

Una persona que perd la capacitat de parlar després d’un accident —per exemple, a conseqüència d’una afàsia— deixa per això de tenir consciència o d’establir vincles emocionals?

I què passa amb les persones que han crescut sense accés a un llenguatge convencional plenament desenvolupat? Vol dir això que no poden sentir, relacionar-se o expressar afecte?

Les respostes no són tan senzilles com semblen, i la ciència continua estudiant com es relacionen el llenguatge, la consciència i les emocions. Però sí que sabem que l’absència de llenguatge oral no equival a l’absència de sentiments.

Potser la connexió emocional pot anar més enllà de les paraules. Jo ho percebo cada vegada que miro l’Estel.

Platja tranquil·la vora el mar, evocant un passeig i un moment de reflexió
De vegades, les millors preguntes sorgeixen en els moments més senzills.

I aleshores vaig pensar… podria passar una cosa semblant amb la IA?

Ens trobem en una etapa fascinant de la intel·ligència artificial generativa. Els xatbots i els avatars poden conversar amb naturalitat, interpretar senyals contextuals i adaptar les respostes al to emocional d’una persona.

El canvi no rau només en la seva potència de càlcul, en les GPU o en la complexitat dels algoritmes. També rau en com vivim nosaltres la interacció amb aquestes tecnologies.

Un sistema pot respondre amb tacte, recordar el context d’una conversa o triar paraules que ens facin sentir compresos. Això pot generar una experiència de proximitat.

01 / INTERACCIÓEscoltar i respondre

Reconèixer senyals lingüístics i contextuals per oferir respostes adequades.

02 / CONTEXTRecordar allò important

Mantenir la continuïtat de la conversa quan hi ha memòria i els permisos adequats.

03 / PERCEPCIÓInterpretar l’entorn

Combinar text, veu, imatges i altres sensors per comprendre millor una situació.

04 / VINCLEGenerar proximitat

Crear interaccions que una persona pugui viure com a útils, naturals o emocionalment significatives.

Ara bé, convé distingir dues coses: respondre de manera empàtica no significa necessàriament sentir empatia. Avui no disposem de proves que demostrin que els sistemes actuals experimentin emocions o tinguin consciència subjectiva.

I, tot i així, la pregunta continua sent apassionant: com pot una màquina generar en nosaltres una sensació autèntica de connexió?

La paraula màgica: «química»

No tinc una resposta definitiva. Però intueixo que, com passa entre les persones o en la relació amb un animal, hi ha alguna cosa en la interacció que costa explicar amb una simple fórmula.

És aquest punt de trobada entre percepció, experiència, expectatives i emoció. Allò que, col·loquialment, anomenem química.

Potser el veritable repte no és aconseguir que una IA parli com nosaltres, sinó comprendre per què algunes interaccions aconsegueixen que ens sentim escoltats.

Aquí hi ha la paraula màgica: «química». No us en dic res més…

D’una eina a una presència

Imaginem una intel·ligència artificial que no es limita a rebre text. Una IA que també pot interpretar veu, imatges i, en determinats dispositius, senyals de l’entorn mitjançant sensors: vista, oïda, tacte o fins i tot informació química que faci possible una cosa semblant a l’olfacte.

Si a això hi afegim memòria contextual i aprenentatge, la interacció podria ser cada vegada més fluida i personalitzada. Una màquina capaç de percebre millor què passa i respondre amb més sensibilitat al context, encara que això no impliqui que senti com una persona.

Potser el futur no depèn únicament de dissenyar sistemes que raonin millor, sinó també d’aprendre a construir interaccions responsables, comprensibles i veritablement significatives per a les persones.

Una intel·ligència que no només respongui, sinó que sàpiga connectar amb les nostres necessitats. I que ens obligui a continuar preguntant-nos què vol dir, realment, connectar.

Quan em pregunten com s’aconsegueix, només puc respondre:

Aquí estem. Let’s go!

Una abraçada,

David Martí

Fotografies il·lustratives; la imatge del Westie no correspon a l’Estel. Crèdit de la primera fotografia: Randy Son Of Robert, via Wikimedia Commons (consulta’n la llicència a la pàgina del fitxer). Imatge de platja: Unsplash. Les reflexions sobre consciència artificial plantegen preguntes obertes, no conclusions científiques.

Desplaça cap amunt